2017-03-25

Le Aventuras de Alice in le Pais del Meravilias - 9. Le Historia del Tortuca False

  (Si tu ancora non lo faceva, tu pote leger le capitulo previe hic: 8. Le Campo de Croquet del Regina)

Le Aventuras de Alice in le Pais del Meravilias

9. Le Historia del Tortuca False

"Tu non sape como io gaude de vider te novemente, car amichetta!" diceva le Duchessa, durante que illa mitteva su mano affectionatemente al de Alice, e illas partiva insimul.
Alice gaudeva multo de trovar la in tal temperamento placente, e pensava que forsan il era solo le pipera que la habeva facite si feroce quando illas se habeva incontrate in le cocina.
"Si io esseva un Duchessa," illa diceva a se mesme (ben que in un tono non multo sperantiose), "io non haberea pipera in mi cocina del toto. Le suppa va multo ben sin illo—Forsan il es sempre le pipera que face le temperamento del personas devenir calide," illa continuava, multissimo placite de haber discoperite un nove typo de regula, "e le vinagre les face devenir acide—e le camomilla les face devenir amar—e—e le bonbones e tal cosas les face devenir dulce. Io solo desira que le personas sapeva isto: tunc illes non esserea tanto avar con bonbones, nonne?—”
Illa habeva oblidate completemente le Duchessa per iste tempore, e esseva un poco espaventate quando illa audiva su voce presso a su aure. “Tu pensa super alco, mi cara, e isto face que tu oblida parlar. Io non pote contar te justo ora qual es le moral de illo, ma io lo memorara tosto.
“Forsan illo non habeva un,” Alice se aventurava remarcar.
“Non, non, puera!” diceva le Duchessa. “Omne cosa ha un moral, tu solo debe trovar lo.” E illa se premeva plus presso al latere de Alice durante que parlava.
Il non placeva multo a Alice que illa se manteneva tanto presso illa: primo perque le Duchessa era multo fede, e secundo, perque illa habeva le altura exacte pro restar su mento sur le humero de Alice, e illo era un mento inconfortabilemente acute. Totevia, illa non voleva esser rude: dunque illa resisteva a illo le melio que illa poteva.
Le joco deveniva assatis melior ora,” illa diceva, a fin de meliorar un poco le conversation.
“Ver,” diceva le Duchessa: “e le moral de illo es—‘Oh, il es le amor, il es le amor, que face le mundo girar!”
“On diceva,” Alice susurrava, “que isto era facite quando totes se occupa de lor proprie affaires!”
Ah ben! Isto vole dicer le mesme cosa,” diceva le Duchessa, fodente con su mento parve e acute le humero de Alice durante que addeva “e le moral de illo es—‘Occupate te del senso, e le sonos se occupara de se mesme’.”
Quanto illa affectiona de trovar moral in le cosas!” Alice pensava con se mesme.
Io osa dicer que tu te demanda perque io non pone mi bracio circum tu cinctura,” le Duchessa diceva, post un pausa; “le ration es, que io es dubitose super le temperamento de tu flamingo. Debe io tentar le experimento?”
“Ille poterea piccar,” Alice replicava cautemente, non sentiente anxietate del toto de que se tentava le experimento.
“Multo ver,” diceva le Duchessa: “flamingos e mustarda ambes picca. E le moral de illo esLe aves que se sembla, se assembla.”
“Ma le mustarda non es un ave,”Alice observava.
“Certo, como sempre,” diceva le Duchessa: “qual maniera clar tu ha de exprimer le cosas!”
“Illo es un mineral, io crede,” diceva Alice.
Securmente illo es,” diceva le Duchessa, que semblava preste a concordar con toto que Alice diceva: “il ha un grande mina de mustarda presso hic. E le moral de illo es—‘Quanto plus io ha in le mina, tanto minus tu ha in le tue’.”
“Oh, io sape!” exclamava Alice, qui non attendeva iste ultime observation. “Illo es un vegetal. Illo non sembla un, ma illo es.”
“Io es completemente de accordo con te,” diceva le Duchessa, “e le moral de illo es—‘Sia lo que tu sembla esser’—o, si tu vole exprimer lo plus simplemente—‘Nunquam te imagina non esser alteremente lo que il poteva apparer al alteres que lo que tu esseva o poteva haber essite non esseva alteremente lo que tu habeva apparite a illes esser alteremente’.”
“Io pensa que io deberea haber comprendite melio,” Alice diceva multo politemente, “si io lo habeva scribite: ma io non pote comprender lo ben durante que tu lo dice. “
“Isto es nihil presso de lo que io poterea dicer,” le Duchessa replicava, in un tono placente.
“Per favor non te preoccupa dicer ulle cosa ultra isto,” diceva Alice.
“Oh, non parla super preoccupation!” diceva le Duchessa. “Io te face un presente ab toto que io habeva dicite usque ora.”
“Un presente de multo basse costo!” diceva Alice. “Io gaude de que le personas non da presentes de anniversario como tal!” Ma illa non se aventurava dicer lo in alte voce.
“Pensante novemente?” le Duchessa demandava, fodente novemente con su parve e acute mento.”
Io ha derecto de pensar,” diceva Alice acutemente, perque illa comenciava a sentir se un poco enoiate.
“Quasi tanto derecto,” diceva le Duchessa, “como le del porcos de volar; e le mor—”
Ma tunc, pro le grande surprisa de Alice, le Duchessa silentiava, justo in le medio de su parola favorite “moral”, e le bracio que esseva attachate al de illa comenciava tremer. Alice mirava a supra, e ibi stava le Regina ante illas, con le bracios cruciate, corrugante le fronte como un tempesta de tonitro.
“Un belle die, vostre Majestate!” le Duchessa comenciava con un basse e debile voce.
“Ora, io vos da un advertimento juste,” critava le Regina, colpante le solo con le pedes durante que parlava; “o vos o vostre capite debe ir se, e que isto sia immediatemente! Face vostre selection!”
Le Duchessa faceva su selection, e partiva prestemente.
“Que nos continua con le joco,” le Regina diceva a Alice; e Alice era tanto espaventate de dicer ulle parola, ma lentemente sequeva post illa al campo de croquet.
Le altere invitatos habeva prendite avantage del absentia del Regina, e reposava in le umbra: totevia, le momento que illes la videva, illes se hastava retornar al joco, le Regina mermente remarcava que un momento de retardo costarea les lor vitas.
Durante tote le tempore que illes jocava, le Regina nunquam lassava de querelar con le altere jocatores, e critar “Trencha le capite de ille!” o “Trencha le capite de illa!” Ille qui illa sententiava era arrestate per le soldatos, que naturalmente debeva lassar de esser arcos pro facer lo, de sorta que, al fin de circa medie hora, il non restava ulle arco, e tote le jocatores, salvo le Rege, le Regina, e Alice, esseva arrestate e sub sententia de execution.
Tunc le Regina cessava, assatis sin halito, e diceva a Alice “Ha vos jam vidite le Tortuca False?”
“No,” diceva Alice. “Io non mesmo sape lo que un Tortuca False es.
“Illo es le cosa de que le Suppa de Tortuca False es facite,” diceva le Regina.
“Io non ha jammais vidite uno, o audite super uno,” diceva Alice.
“Que nos va, tunc,” diceva le Regina, “e ille vos contara su historia.”
Durante que illas partiva insimul, Alice audiva le Rege dicer in un basse voce, a tote le compania, “Vos es totes pardonate.” “Guai, illo es un bon cosa!” illa se diceva, perque illa se habeva sentite multo infelice al numero de executiones que le Regina habeva ordinate.
Illes multo tosto arrivava a un Grypho, cubate profundemente addormite sub le sol. (si tu non sape lo que un Grypho es, mira le pictura.) “Leva vos, cosa pigre!” diceva le Regina, “e duce iste juvene dama a vider le Tortuca False, e a audir su historia. Io debe retornar e vider alcun executiones que io ha ordinate;” e illa partiva, lassante Alice sol con le Grypho. A Alice non placeva ulle le aere del creatura, ma del toto illa pensava que il esserea plus secur remaner con illo que sequer ille feroce Regina: dunque illa attendeva.

Le Grypho se sedeva e fricava su oculos: tunc illo reguardava le Regina usque illa era foras de vista: tunc illo rideva dulcemente. “Que comic!” diceva le Grypho, medio a se mesme, medio a Alice.
Que es le comic? Diceva Alice.
Guai, illa,” diceva le Grypho. “Illo es toto phantasia de illa, que: illes jammais executa necuno, vos sape. Que nos va!”
Totes dice ‘que nos va!’ hic,” pensava Alice, durante que illa lo sequeva lentemente: “Io non jammais esseva tanto ordinate antea, in tote mi vita, jammais!”
Illes non habeva ite longe usque illes videva le Tortuca False a distantia, sedite triste e sol super un parve planca de rocca, e, durante que illes se approximava, Alice poteva audir lo suspirante como si su corde iva rumper. Illa se commiserava de ille profundemente. “Qual es su tristessa?’ illa demandava al Grypho. E le Grypho respondeva, quasi con le mesme parolas que antea, “Illo es toto phantasia de ille, que: ille non ha ulle tristessa, vos sape. Que nos va!”
Dunque illes iva usque le Tortuca False, qui les mirava con large oculos plen de lacrimas, ma diceva nihil.
“Iste juvene dama hic,” diceva le Grypho, “illa vole cognoscer vostre historia, illa vole.”
“Io la lo narrara,” diceva le Tortuca Falce con un voce profunde e cavernose. “Sede te, ambe vos, e non parla un sol parola usque io finir.”
Dunque illes se sedeva, e necuno parlava pro alcun minutas. Alice pensava con se mesme “Io non vide como ille pote jammais finir, si ille non comencia. Ma illa attendeva patientemente.
“Olim,” diceva le Tortuca False al fin, con un suspiro profunde, “io era un ver Tortuca.”
Iste parolas esseva sequite per un silentio multo longe, rumpite solmente per un exclamation occasional de “Hjckrrh!” ab le Grypho, e le constante singultar pesate del Tortuca False. Alice era preste de levar se e dicer “Gratias, senior, per vostre interessante historia,” ma illa non poteva evitar pensar que il deberea haber plus a venir, dunque illa remaneva sedite e diceva nihil.
“Quando nos era parve,” le Tortuca False continuava al fin, plus calme, totevia ancora singultante un poco de tempore in tempore, “nos iva a schola in le mar. Le maestro era un vetule Tortuca—nos soleva appellar le Testaceo—”
‘Perque vos le appellava Testaceo, si ille non era uno?” Alice demandava.
“Nos le appellava Testaceo perque ille jam habeva testate de toto. “Vermente vos es multo obtuse!”
“Vos deberea avergoniar se de vos mesme pro demandar un question si simple,” addeva le Grypho; e tunc ille ambe sedeva silente e mirava le povre Alice, que se sentiva preste a affundar se intra le terra. Al fin le Grypho diceva al Tortuca False “Hasta te, vetule companion! Non remane le die tote in isto!” e ille continuava con iste parolas:—
“Si, nos iva a schola in le mar, ben que vos non lo crede—”
“Io non diceva jammais : io non crede!” interrumpeva Alice.
“Vos justo diceva,” diceva le Tortuca False.
“Tene vostre lingua!” addeva le Grypho, ante que Alice poteva parlar novemente. Le Tortuca False continuava.
“Nos habeva le melior ex le educationes—de facto, nos iva al schola tote le dies—”
Io ha ite a un schola tamben,” diceva Alice. “Vos non deberea esser talmente tanto fer.”
“Con extras?” demandava le Tortuca False, un poco anxiose.
“Si,” diceva Alice: “nos apprendeva francese e musica.”
“E lavatura?” diceva le Tortuca False.
“Certemente non!” diceva Alice indignate.
“Ah! Tunc le tue non era un schola vermente bon,” diceva le Tortuca False in un tono de grande alleviation, “Ora, in le nostre, on habeva, al fin del conto, “francese, musica e lavatura—extra.’”
Vos non poterea haber un melior,” diceva Alice; “habitante in le fundo del mar.”
“Io non poteva pagar pro apprender los,” diceva le Tortuca False con un suspiro, “io solo prendeva le curso regular.”
“Que era illo?” inquireva Alice.
Later e Scander, naturalmente, pro comenciar,” le Tortuca False replicava, “e tunc le differente brancas de Arithmetica—Ambition, Distraction, Fedification, e Derision.”
“I non audiva jammais super ‘Fedification’,” Alice se aventurava dicer. “Que es illo?”
Le Grypho erigeva su ambe patas in surprisa. “Non audiva jammais super fedification!” illo exclamava, “Vos non sape lo que bellification es, io suppone?”
“Si,” diceva Alice dubitosemente: “illo significa—facer—qualcosa—plus—belle.”
“Ben, tunc,” le Grypho continuava, “si vos non sape lo que fedification es, vos es, vos es un imbecille.”
Alice non se sentiva incoragiate a demandar ulle plus questiones super illo: dunque illa se tornava al Tortuca False, e diceva “Que altere cosas debeva vos apprender?’
Ben, il habeva Scoria,” le Tortuca False replicava, enumerante le subjectos con su patas. “Scoria, antique e moderne, con Marographia: tunc Disdigno—le maestro de disdigno era un anguilla congro, que soleva venir un vice al septimana: ille nos inseniava Disdigno, Surriso e Pictura a Osculo.”
Como era illo?” diceva Alice.
Ben, io non pote monstrar vos, io mesme,” le Tortuca False diceva: “Io es multo rigide. E le Grypho non lo ha jammais apprendite.”
“Io non habeva tempore,” diceva le Grypho: “Io iva al maestro de Classicos, totevia. Ille era un vetule crabba, ille era.”
“Io non ha jammais ite a ille,” le Tortuca False diceva con un suspiro. “Ille inseniava le Becco e le Matino, on soleva dicer.
Si, ille inseniava, ille inseniava,” diceva le Grypho, suspirante in su vice; e ambe creaturas occultava lor facies sub su patas.
“E durante quante horas al die habeva vos le lectiones?” diceva Alice, hastante a cambiar le subjecto.
Nos habeva dece horas in le comencio a studer le prime materias,” diceva le Tortuca False: “le altere dies: novem horas, octo horas, e assi continua.”
“Qual plan curiose!” exclamava Alice.
“Isto es le ration perque illos era appellate materias prime, “ le Grypho observava: “perque le altere materias derivate era de plus in plus minor.”
“Naturalmente era illo,” diceva le Tortuca False.
Isto era un idea si nove a Alice, e illa pensava super illo un poco ante illa faceva le proxime observation. “Tunc le dece-prime die debe haber essite feriate?”
“Naturalmente illo esseva,” diceva le Tortuca False.
“E como esseva le dece-secunde?” Alice addeva anxiemente.
“Isto jam basta super le lectiones,” le Grypho interrumpeva in un tono multo decise. “Conta la qualcosa super le jocos ora.”
(Continua postea...)

Notas:
  • Original in anglese: "Alice's Adventures in Wonderland", per Lewis Carroll, 1865, con illustrationes de John Tenniel, ambes in dominio public.
  • Traduction a interlingua: "Le aventuras de Alice in le Pais del Meravilias", per Rodrigo Mallmann Guerra, 2017, tote le derectos de iste traduction es reservate.

No comments:

Post a Comment